SOBRE CRITS DE PLÀSTIC

Crit és un so penetrant llançat per l’home o per un animal. Crits d’alegria, de ràbia o d’espant. Aquest crit, el meu crit, és un crit intel·lectual. El meu crit de plàstic surt de l’asfíxia , de l’esperit asfixiat, surt d’estar envoltat d’un cos dominant que igual que passa amb el plàstic no deixa transpirar.

Quan miro aquestes obres veig una massa de plàstic, de silicona, de pvc, veig una barrera sintètica. Plàstic. Un crit amb un material contra natura i tan comú per nosaltres, un plàstic paradoxament creat per l’home i ara obstacle a superar.

He col·locat a cada peça de “crits de plàstic” unes potes de ferro per associació amb les tanques o panells publicitaris. No m’interessen aspectes del tipus: “amb la publicitat fas públic el teu crit” ni tampoc no “és un intent de persuadir o fins i tot aconseguir un determinat comportament de les persones que reben la informació”. És interessant la col·locació d’aquestes tanques en els carrers i carreteres, col·locació lineal i acumulativa –percepció d’un ordre obsolet -.

En un costat està l’home i el seu món rematadament artificial, d’un altre costat està la naturalesa. Tot entre tots dos– home i naturalesa- queda disposat per conviure. Una part –l’home- s’entossudeix a destruir a l’altra i crear un succedani estèril – una naturalesa artificial – amb clars signes d’autodestrucció. En l’altre costat la naturalesa que es defensa destrueix inevitablement al primer.

Aquesta sèrie no especula sobre si s’ha creat – o pot ser que sempre hagi existit- una gran bretxa entre l’home i el nostre mitjà natural. Aquesta obra està convençuda que l’home s’ha distanciat de forma preocupant de la naturalesa i ara existeix una barrera, ha crescut una massa, una gran massa artificial.——————————————————————————————————————————————————————————————————————-

in progress / en procés expansiu…
Paco Espinosa

>>>>>>>>>>>>>

SOBRE CRITS DE PLÀSTIC

Grito es un sonido penetrante lanzado por el hombre o por un animal. Gritos de alegría, de rabia o de espanto. Este grito, mi grito, es un grito intelectual. Mi grito de plástico sale de la asfixia, del espíritu asfixiado, sale de estar rodeado de un cuerpo dominante que igual que pasa con el plástico no deja transpirar.

Cuando miro estas obras veo una masa de plástico, de silicona, de pvc, veo una barrera sintética. Plástico. Un grito con un material contra natura y tan común para nosotros, un plástico paradójicamente creado por el hombre y ahora obstáculo a superar.

He colocado a cada pieza de “crits de plàstic” unas patas de hierro por asociación con las vallas o paneles publicitarios. No me interesan aspectos del tipo: “con la publicidad haces público tu grito” ni tampoco “es un intento de persuadir o incluso conseguir un determinado comportamiento de las personas que reciben la información”. Es interesante la colocación de estas vallas en las calles y carreteras, colocación lineal y acumulativa –percepción de un orden obsoleto -.

En un lado está el hombre y su mundo rematadamente artificial, de otro lado está la naturaleza. Todo entre ambos– hombre y naturaleza- queda dispuesto para convivir. Una parte –el hombre- se empecina en destruir a la otra y crear un sucedáneo estéril – una naturaleza artificial – con claros signos de autodestrucción. En el otro lado la naturaleza que se defiende destruye inevitablemente al primero.

Esta serie no especula sobre si se ha creado – o puede que siempre haya existido- una gran brecha entre el hombre y nuestro medio natural. Esta obra está convencida que el hombre se ha distanciado de forma preocupante de la naturaleza y ahora existe una barrera, ha crecido una masa, una gran masa artificial.

————————————————————————————————————————————————————————————————-
in progress / en proceso expansivo…
Paco Espinosa