>>>>>>>>>>>>>

Paco Espinosa, a una cruïlla de camins

No és gens senzill començar avui a caminar pels territoris de l’art, tan i tan conreats com estan. De fet, senzill, no ho ha estat mai. Cercar l’expressió pròpia entre la infinitud de lèxics que són els fruits de la intersecció de tants d’altres vocabularis. Assumir els eixos que s’entrecreuen en aquesta cruïlla que és el punt de partença del propi camí. Contemplar la trama de l’art al complet i en tota la seva complexitat. Repetir esquemes per, a força de repetir, arribar a reinterpretar els gestos, explorar altres dimensions o modificar les estructures. Treballar, organitzar de bell nou, cercar els lligams, contraposar… No, no és gens senzill, intentar fer amb tots aquests ingredients una recepta personalitzada, desenvolupar una nova composició, això és, trobar el lloc que a l’artista, com a individu, li correspon entre la multiplicitat.

Paco Espinosa és, com qui diu, a l’inici d’aquest camí, tot i els primers reconeixements que ja ha obtingut la seva obra. És, en certa mesura, al punt de partença i, tal vegada, per assimilar tot aquest entramat complex de l’art, juga, de fa un temps, amb el que anomena “partides simultànies”. Són, sens dubte, una forma d’assumir la pròpia evolució. Un exercici personal que va de baix a dalt, la direcció que segueixen tots els processos de creixement, d’allò petit a allò gran, i també d’allò simple a la complexitat. Un exercici, el d’aquestes retícules travessades per eixos verticals i horitzontals de ferro amb punts de soldadura a tantes i tantes interseccions –tot ben significatiu-, que li permet contemplar la multiplicitat de les imatges i, en aquest sentit, també de les experiències.

El nostre pintor treballa el format petit com si d’una obra independent es tractàs. Al cap i a la fi, cada una de les petites obres són tempteigs del llenguatge, per exercitar la mà, provar el dibuix, mesurar el gest, tastar el color, equilibrar o desequilibrar una petita composició, conèixer els materials, saber com i perquè responen els diversos suports i assimilar o reconèixer influències. Així, utilitza vernissos, carbonet, pintures; s’aprofita de les llums i de la superfície polida de les radiografies; grata la pintura o n’afegeix, tapa o destapa i, amb tot, s’exercita de la forma més íntima i, per propera i assequible, més càlida també. Ara bé, Paco Espinosa no es conforma amb aquestes pràctiques en petit format. Sap que la suma d’exercicis donarà una altra dimensió a la seva obra, una dimensió més gran, en tots els sentits. I per això suma, acosta i allunya, incideix en la repetició, ordena i reordena, creua i composa, tot cercant els ritmes, del color, de les formes, dels gestos i de les textures del material, en un exercici, ara sí, fred de composició, sense renunciar però a la intuïció. Crea, així, un particular sistema organitzatiu, mitjançant el qual aquelles petites obres deixen de ser el que en principi eren per ser, simplement, una altra cosa, més gran i més complexa. Cada imatge és, en el conjunt d’aquestes retícules múltiples i multiplicades, una imatge diferent a la que fou en origen. A vegades, es reforça amb la seva veïna; d’altres, es contraposa; en certes ocasions, estableix un diàleg amb les més properes o amb les més llunyanes, i moltes vegades, les més, s’anul·la, es deixa de veure com una entitat en si mateixa, per convertir-se en un mer fragment que fa part d’un tot, un entramat que és la imatge mateixa de la multiplicitat.

Paco Espinosa se situa, així, a la cruïlla de camins que és punt de partença. I, amb una actitud de gran sinceritat, pren la decisió d’explorar la diversitat de camins que té per emprendre. És una bona forma, una forma honesta, d’intentar entendre la complexitat, d’incidir-ne, d’aprofundir-hi i d’oferir-ne la imatge clara i potent, la imatge de les múltiples possibilitats, camins i lectures que ens ofereix avui l’art.

Cristina Ros